dissabte, 6 de gener de 2018

CELEBRACIÓ D'ANY NOU, 2018

Durant el mes de desembre, l'Eva i la Ghiz (noies de pràctiques de la Universitat de Barcelona), van tenir la idea de fer un calendari d'advent a Heura i cada tarda hem tingut alguna sorpresa o detallet que ha omplert d'alegria la dinàmica de les tardes. Després d'animar les tardes de l'espai de relació junt amb totes les persones colaboradores que han partitcipat a les activitats i manualitats per decorar el centre, fer pastissos, fer un "cotillón" manual i inclús un photocall, han culminat aquesta activitat celebrant el CAP D'ANY FALS el dia 29 de desembre, amb campanades i raim inclós!

Va ser una tarda molt divertida on vem celebrar tots junts l'entrada al nou any!!

Gràcies ...i bon any nou :-) !!!



dilluns, 18 de desembre de 2017

ELS FETS van sempre més enllà de les PARAULES

Passa com en el compromís que les parelles contrauen al peu de l’altar i que es referma amb el “sí vull”. Són paraules no exemptes de sinceritat però que, els anys i anys de matrimoni, han de confirmar. Seran els fets, la demostració de que s’han estimat i segueixen estimant-se, fidels, enamorats, companys de la vida, d’una família, d’una il·lusió compartida.

Em recorda els versets d’aquell poema NO CALEN PARAULES i que m’atreveixo a escriure…

Ell li acarona la mà i és,
com un vent càlid,
com si un floc de cotó
la beses tendrament.

Ella contempla els seus ulls
i s’hi abandona, mentre
els seus llavis, trèmols,
enceten un lleu somriure.

Els dos seuen, l’un
a recer de l’altre,
i el frec suau dels seus cossos
són pur joc d’intencions.

Silenci.
No calen paraules.

Les mans es premen suaument,
un instant suspès en l’infinit,
un més enllà tendre que
transmet calidesa.

Tant sols es miren intensament,
i el temps guanya segons sense
trencar l’encís del moment.

Els seus ulls, com carícies, ho diuen tot.
El silenci és expressiu, intens, total.
No calen paraules.

No calen.
S’estimen...


No calen paraules. Evidentment, no calen paraules per aquest seguit de persones que envolten, abracen, donen calor, estimen… al Centre Heura. No calen paraules sinó reconeixement sincer, enorme, gratificant per aquesta GRAN FAMÍLIA de la que el Centre s’enorgulleix.

No calen paraules: els fets ho demostren, com passa amb aquella parella d’avis que caminen lentament pel carrer, agafadets de la mà i que ens envien una imatge tendre: un missatge de fidelitat. Sense dir-ho en veu alta, ens demostren que s’estimen.

Així és la “nostra gent”.

Així sou vosaltres que responeu davant de cada crida d’ajuda que llancem, que sou capaços de destinar les aportacions d’una primera comunió, d’unes noces d’or per tal de subvencionar els nostres projectes.

Vosaltres, voluntaris i voluntàries, que doneu el vostre temps amb il·lusió i afany se servei i ompliu els espais del Centre regalant estima...
Vosaltres, que us oferiu per ocupar l’espai on poder fer bona feina, que en el més ple anonimat ens feu arribar els entrepans, que us preocupeu de que la roba estigui neta i endreçada per aquell o aquella que vindrà a demanar-la, que cuideu de l’ordre i la pau dels nostres espais...

Vosaltres, que us heu convertit en socis fidels d’aquesta societat que creix i s’enfila amb la il·lusió i afany de servir als que més ho necessiten i que doneu suport econòmic quan la nostra “bossa econòmica” tremola…

Vosaltres que esteu pendents del que es pot fer a fi de els nostres amics es retrobin, guanyin en autoestima, redescobreixin el que valen i poden fer, trobin el caliu del que tant van mancats, es sentin “acollits”...
Sí, sí. No calen paraules. Els fets demostren que estimeu el Centre Heura.


A TOTS VOSALTRES, A TOTS i TOTES: MOLTES GRÀCIES!



divendres, 15 de desembre de 2017

LA VIOLETA DE GRÀCIA

El passat 14 de desembre, membres del grup cultural del Centre Heura van desplaçar-se fins l’EspaiCívic de “La Violeta” de Gràcia, per tal d’assistir a la representació de les tres obres de teatre que van resultar guanyadores del IV Concurs de Teatre Breu de LA VIOLETA.

En un espai del mateix cafè, lloc habitual d’aquestes representacions, en David, en Juanjo i l’Albert varen ser espectadors de “VIDES TROBADES” de Rosa Campmany, guardonada amb el 3er Premi, de “L’ESCAPADA” de Santi Giró, que va ser-ho amb el segon, i finalment de l’obra “ETHICA” de Ramón Pros i Fanny Ferran guanyadora del Primer Premi.
Successivament, i mentre el públic prenia un aperitiu, es van representar les tres obres. Finalment, ETHICA va ser la més aplaudida ja que, tant el contingut del text com l’actuació dels dos protagonistes, van fer gaudir i riure als presents.



Al final tothom va sortir satisfet de la reunió teatral que va acabar amb l’entrega dels Premis als respectius autors de les obres. En David, l’Albert i en Juanjo varen conversar i felicitar en Ramón Pros, autor de l’obra guanyadora del Primer Premi i actor protagonista de la mateixa. 

dijous, 7 de desembre de 2017

SALVA ENCAMADO

El lunes 4 de diciembre operaron en el Hospital de San Rafael a Salva. Operación exitosa. Ahora Salva pesa un poco más a causa de la malla que le colocaron para retener la hernia inguinal.
El martes día 5 lo trasladan al Parc Sanitari Pere Virgili. Lo visitamos, comprobando que sigue pleno de salud: buen aspecto, mucho ánimo, charlatán como siempre… Eso sí, con una limitación de movilidad reducida para no alterar la herida, aunque (no lo digáis a las enfermeras), ya ha hecho su escapada para un buen café.

Tendrá que descansar una buena temporada hasta que le den el alta. Eso sí, está en buenas manos.
Una nota a recalcar: Juanjo ha sido su fiel escudero durante estos días complicados. Excelente amigo. Ahora nos toca al resto ir a visitarle y darle nuestro soporte.

¿Dónde?          Parc Sanitari Pere Virgil
                        Avinguda de Vallcarca, 169-205,
                              Edifici XALOC – Pis 1er – Habitació 2.105

dijous, 23 de novembre de 2017

EREM

Érem, en néixer,
una petita barca de breu quilla i un sol velam.

Ens feia temorosos el seu balanceig a mesura que hi pujàvem; no érem navegants “fets i drets”, ni tant sols mariners de terra, ens empenyia la il·lusió de navegar en un mar desconegut.

Amb dos rems intentàvem travessar la petita badia que ens acollia, sense atrevir-nos a sortir a mar obert.

Allò era un altre món, ignot, que semblava que ens esperava per engolir-nos.

Amb el pas dels dies abordàvem amb més seguretat la barca, ja no ens torbàvem tant amb el seu balanceig i, gràcies al millor govern de la vela, ens movíem amb més

encert si bé alguna vegada fregàvem amb algun escull. Arriàvem veles quan el mestral ens feia perdre la vertical i teníem por de bolcar. Això sí, sense sortir encara de la badia que ens donava seguretat.

Ens van ensenyar a remar més eficaçment. Vàrem aprendre a distingir la proa de la popa, bavor d’estribord. Vàrem organitzar un equip de comandament i a ocupar, cadascú, els llocs pels que ens sentíem capacitats.

Un dia vàrem pensar que amb dues veles aniríem més despresa i això ens va entusiasmar.

Vàrem canviar la primera barca per un altra de més calat i amb més capacitat. Ja ens atrevíem a fer-hi pujar a més persones vingudes de tot arreu i que confiaven en la nostra petita experiència. Com que no sortíem de la badia i maniobràvem bé l’embarcació, alguns es van convertir en fidels navegants.


Un dia vàrem decidir treure “el nas” més enllà de la badia. El mar estava encalmat i això ens donava confiança. La nostra petita aventura no va anar més enllà del que la prudència ens aconsellava i vàrem decidir seguir navegant dins l’espai que creiem controlar i de tant en tant, “sortir fora” de l’abric de la badia.

Nous mariners es van anar incorporant a la tripulació veterana i ocupant els llocs de la nau en els que ens hi trobaven bé. Feiem torns i això ens permetia sortir a la mar amb més freqüència.

Cada cop navegàvem més i millor i, quan el temps ho permetia, sortíem de la badia endinsant-nos mar enllà per tal de conèixer nous espais marins, cercar altres indrets, platges, ports, gaudir del sol, el blau marí del mar i del seu fons ple de vida.

Poc a poc, la barca es va anar fent petita, ja no hi cabíem tots. Un bon dia ens van oferir disposar d’un altra barca, aquesta més veterana que, abandonada, dormitava a la sorra. La vàrem recomposar,  repintar, enquitranar, canviar el velam, els aparells, l’ensenya, i avui ja són dos les naus que naveguen. Cadascuna amb uns molls on amarrar, aturar-se, però amb un mateix objectiu: fer un servei.

Amb la nova barca, més equipada, ens vàrem atrevir a sortir més tardes a explorar la crida del mar obert. Les nostres pors segueixen doncs el balanceig mai no s’atura, alguns cops ens sacseja molt però sabem arriar veles quan és necessari i desplegar-les quan el vent bufa a favor nostre. Sabem quan tornar al “cau”, a la pau de la badia, on podem comentar la travessa del dia, reflexionar sobre el que ens ha anat bé i el que no i projectar noves expedicions.

Calia fiançar les incursions al mar obert sabent que amb prudència aniríem cada cop més lluny i que, els que confiats s’embarquen amb nosaltres, s’afegiran al nostre objectiu, ens ajudaran a “remar” i que molts, lliurement, amb generositat i entrega, s’oferiran per desplegar el velam fins on calgui.

Ja em tocat alguns ports propers.

Aquella petita barca que va surar en mig de petites ones, tremolosa, indecisa, però que sabia on volia anar sense saber ben bé com fer-ho, segueix navegant. Molts són els mariners que l’han tripulat i ara ho segueixen fent.
Molts són els que hi han pujat per ser acompanyats. Alguns d’ells, després de la travessia, han arribat a bon port i altres han pogut refer la seva solitud, trobar acolliment, recuperar la seva autoestima.

Les dos barques “alcen el vol” repetidament i, quan amarren, segueixen esperant a nous viatgers de la vida. Mentrestant, els tripulants reposen, recuperen forces, endrecen les seves experiències i parlen sobre “com podríem navegar millor”.
És una empresa cada cop més ambiciosa de servei i que ara vol ser, nau de cabotatge, trencar les pors del mar obert, dansar sobre les ones i saber com i quan arribar a l’abric de la badia de sempre.

Hem aprés “coses”. Hem aprés a pensar el que cal fer per redreçar rumbs que ens allunyen del “què volem”. Hi ha gent que ens ajuda a fer-ho.
Aquella barca petita ara és més gran, ha crescut, no tant sols en tripulants sinó també en experiència, voluntat, acolliment dels passatgers. Ara ja sabem què hem de donar al visitant que es mareja per l’onatge.

Ens resta no perdre “les arrels” que ens porten on volem arribar, “estar”, en el moment precís i oportú, atents als canvis del temps, i sobretot no perdre, la voluntat, la decisió, el consell, l’ajuda, l’alegria, el somriure, l’abraçada… a tots els que embarquen en els nostres vaixells.

Seguim volant en somnis sobre l’onatge...


(Un que estima el Centre Heura)

divendres, 17 de novembre de 2017

PER TAL D’ESCRIURE BÉ I MILLOR

Ja sabeu que a l’Albert Torres li agrada escriure. Ho fa espontàniament i també col·laborant amb el butlletí “La Veu d’Heura”, on les seves opinions i històries es llegeixen amb interès.

Fa poc, ens va manifestat el seu desig d’aprofundir en la qualitat de la seva escriptura i redacció, i des del Centre i per tal de recolzar el seu propòsit, vàrem connectar amb una de las professores de l’OBRADOR D’HISTORIES, associació de difusió cultural sense ànim de lucre ubicada a Barcelona.

Parlant amb una de les persones que conformen el professorat de l'Obrador i exposant la voluntat de l’Albert, vàrem acordar amb la Sra. Carme Ripoll, que ella faria de “tutora a distancia” de l’Albert i l’ajudaria en tot el possible a millorar.

L’Albert va agafar el compromís de redactar mensualment dos escrits que la Carme analitzaria, afegint després les correccions i recomanacions que l’Albert haurà de tenir present per tal de millorar. Un acord que ja ha començat a funcionar.

L’Albert ja ha presentat els seus primers escrits que tot seguit enviem a la Carme i de la que esperem rebre la seva opinió i consells.

Mentre, ell segueix treballant en el proper compromís redactat.

Ànims, Albert. S’està gestant un nou escriptor.

dimarts, 14 de novembre de 2017

UN MATINAL DEL TOT CONVENIENT

  

El dia a dia del Centre ens empeny, involucra, embolcalla, ens deixa sense respirar moltes vegades, i això no sempre és bo. Cal mirar amb perspectiva, llunyana i propera al mateix temps, del que volem fer i del que fem, de com hauríem de fer-ho i de com ho fem.

Quan ens banyem, veiem com s’apropen les ones, com esclaten davant nostre i com ens empenyen, arrastren, en un batibull de bombolles fins abocar-nos a la sorra de la platja. 

El dia a dia, ha de tenir pauses, pauses de reflexió, d’anàlisi dels objectius i de com actuem per  aconseguir-los. No n’hi prou amb “fer”; cal pensar sobre “com ho fem”.
Fer una aturada en el camí, recomposar el nostres vestits, potser canviar-los, analitzar si estem avançant amb el sentit de “feina ben feta” o millorable -que per això sempre hi ha marge-, o si la rutina afebleix la nostra acció voluntària, ens és necessari i convenient. I com a conseqüència d’aquesta reflexió, veure què hem de fer per millorar “el que fem”. El col·lectiu de persones que s’apropen al Centre Heura en demanda d’acollida ho exigeix.

En Quico Manyós, ponent, es persona que ajuda a reflexionar, que amb els seus plantejaments fa pensar, que ens proposa una “aturada” en la tasca de voluntariat i ens convida a analitzar, descobrir el “què potser no fem del tot bé”, veure quins són els valors positius i quins els negatius, i conseqüentment prenguem si cal, un nou rumb o rectifiquem amb la voluntat de “millorar”.
La matinal del 11 de novembre, va ser un encert en molts sentits. Convenient.

El primer, l’espai de “reflexió” esplaiat per en Quico Manyos que va ressonar i implicar als voluntaris presents. La segona, el “reconeixement” fet als Voluntaris del Centre, en especial als més veterans, als que han passat pel Centre deixant empremta de la seva generositat i entrega envers el col·lectiu amb el que treballem. La tercera, “la convivència” del tot necessària entre els voluntaris veterans, com els actuals i els recentment incorporats. Som un equip que ha de treballar unificat en els seus objectius i amb les característiques i personalitats pròpies de cadascú, i d’això ens és necessari ser-ne conscients i visibles.
I sobretot, aturar-nos de tant en tant per “pensar”.

Un excel·lent pels organitzadors, fins el mínim detall, de la matinal.



CELEBRACIÓ D'ANY NOU, 2018

Durant el mes de desembre, l'Eva i la Ghiz (noies de pràctiques de la Universitat de Barcelona ), van tenir la idea de fer un calendari...