El passat mes de juny us
presentàvem el projecte: “Un sostre per a
una família”, una crida urgent per ajudar una família molt vinculada a
Heura que necessitava suport econòmic per pagar el lloguer del pis. La
generositat de la gent d’Heura, novament, ha fet que el projecte es fes
realitat, és per això que hem demanat a en Joan Samsó —sots-president de l’associació
i voluntari d’Heura—, que fa molt de temps que acompanya aquesta família, que
ens expliqui la seva experiència.
“Al N. el vaig conèixer fa uns quants anys, quan jo estava de
responsable d’un dels matins en què un grup de voluntàries, encapçalat per
l’Anna, donava classes de castellà a immigrants.
Inicialment,
ell no venia a aquestes classes però sí que venia a veure l’Olga, l’educadora.
Recordo el seu tarannà malhumorat i exigent des que travessava la porta del
Centre. Per a mi era una visita “desagradable”, ho confesso. L’Olga el rebia al
despatx i quan marxava jo li deia: “No sé
com pots aguantar aquest home tant insolent, exigent i agressiu en el parlar”.
Aquí he de dir que em trec el barret davant d’ella que sempre em contestava: “Cal tenir paciència, Joan”.
El
temps li ha donat la raó, ho confesso, i això per a mi ha estat una gran lliçó,
una experiència que m’ha marcat i que m’obre una visió àmplia de les persones i
de les seves capacitats per evolucionar, per més impossible que pugui semblar.
Crec que els prejudicis —i jo els tenia—, per molt que es vulguin justificar,
no són vàlids davant dels arguments que el cartell de la seu d’ADAMA diu als
visitants:”Creiem en les capacitats de les persones”. Jo ara he de dir que
hi crec plenament. He aprés la lliçó. I us parlo d’ADAMA perquè aquesta associació
fa un curs: “Senderus”, on ha participat darrerament en N. És un fantàstic curs
adreçat a recuperar l’essència de la persona, la seva responsabilitat, la seva
actitud, la seva relació amb l’entorn, la presa de decisions sobre el seu futur
laboral, familiar, social, de relació… Una reflexió profunda sobre el que un és
i el que vol ser, els valors reals que conformen la seva vida, el sentit per
ser “una persona” en el món.
Però reprenem el fil de la història: en N. es va
apuntar al Centre per tal d’aprendre bé el castellà. La seva mestra va ser, i
encara és, l’Anna, que ha estat per en N. molt més que una mestra, doncs va
afegir a l’ensenyament el seu esperit d’ajuda a la persona. Es va interessar en
cada trobada (i jo en vaig ser testimoni) per la seva situació personal i
social, que no era gens fàcil, i el va aconsellar i animar en tot moment.
Heura va ser per
al N., a partir d’aquell moment, quelcom més que el lloc on venia a
“queixar-se” i a aprendre castellà. Va començar a notar l’escalf que un grup de
persones li oferien. Per descomptat que jo m’hi vaig apuntar. Va ser per a mi
el primer gest del “vençut” davant de la persona que vivia una situació cada
cop més angoixant.
Per altra part,
en N., desitjós de correspondre, es va oferir per ajudar en tot el que fes
falta, sense demanar res a canvi. Just en aquell moment va sorgir l’oportunitat
de demostrar-ho. Hàbil i voluntariós com és, li vàrem demanar si volia
ajudar-nos a habilitar l’espai de “la torre” que ens havien cedit. D’octubre a
maig, durant vuit mesos, juntament amb en J., vàrem formar l’equip disposat a
rentar la cara a aquell nou espai. Va ser un temps on vaig relacionar-me amb en
N. d’una forma més propera: colze amb colze, vàrem passar moltes hores de
convivència, de confessions, de proximitat, també vaig conèixer la seva família
i vàrem intimar molt. Els treballs fets a “la torre” em varen donar
l’oportunitat de creure en ell.
Va ser un
període d’acollida i també de lluita buscant una solució per al futur de la
família. Finalment, davant d’una imminent situació de desallotjament, una “mà” —que em perdoni qui no cregui en la
Providència— ens ha emparat i ha obert les portes més fermament tancades. No
negaré que s’ha lluitat i se segueix treballant esmerçant hores i gestions,
però pas a pas, dia a dia, s’avança. Tampoc entraré en detalls, perquè la
llista seria llarga, però sí que us haig de dir que després que la Junta
Directiva aprovés el Projecte “Un sostre
per a una família” i s’engegués una campanya de sensibilització, la
resposta va ser excel·lent. Davant d’una situació d’emergència, la bona gent d’Heura
va respondre, com ha fet sempre. Això ha permès planificar l’assentament
d’aquesta llar perquè pogués encetar un camí de futur de forma totalment
independent d’Heura.
Us en podria
explicar mil detalls, però em quedo amb un que per a mi és molt valuós: quan
vaig conèixer en N. tot just ens saludàvem. Ara, la nostra salutació és una
forta abraçada i un petó.
A
tots, moltes gràcies. La vostra solidaritat ens ha esperonat”.